L’Eixample Cerdà posseeix una enorme influència de trets simbòlics sobre la manera de pensar i els comportaments, no tan sols dels barcelonins, sinó també de la resta dels catalans i visitants.

Poques persones assimilen els avantatges i els beneficis de l’Eixample a una tasca planificadora prèvia de qualitat excepcional, duta a terme per un sol home, Ildefons Cerdà, un enginyer de camins que morí oblidat lluny de la seva ciutat  i que ha sofert la deshonestedat històrica d’un retard de  més d’un segle per a començar a ésser reconegut i honorat.

Cap cruïlla no és igual, malgrat que totes puguin semblar-ho. No hi ha racons on perdre’s, ni atzucacs on quedar atrapat.

L’eixample: es tracta d’una quadrícula relativament comuna i regular, travessada per unes poques avingudes.  L’arquitectura que va anar donant volum al plànol rep aportacions de totes èpoques: des del modernisme que li va donar caràcter fins a certes obres de perfil olímpic, passant pel racionalisme,  el monumentalisme de postguerra o tot allò provocat pel desenvolupament.

L’eixample és com una serp: canvia constantment la pell sense variar l’estructura.  Una ciutat és allò que té entre els seus atributs fonamentals el de canviar. L’Eixample és paradoxalment una estructura ferma per assegurar la dinàmica del canvi urbà. Les fàbriques fan fallida, les botigues es traspassen, els edificis es fan i es desfan i la història circula pels seus carrers, amb calma. Per a la simbologia majúscula hi ha el passeig de Gràcia, l’únic excé que l’Eixample s’ha permès en la seva continguda monumentalitat.

Es tracta de l’estructura que compensa el caos urbanístic de barris i municipis que ha establert les bases d’una societat homogènia.

Calgué que es posés de moda anar a viure a l’Eixample, de traslldar-se de la Ciutat Vella al passeig de Gràcia, i que això anés acompanyat també de la instal·lació de botigues, mercats, fàbriques o altres tallers professionals a més de façanes originals per a ostentar públicament el prestigi social, fenòmens de moda i de gust. És un procés de llarga durada que no comença a desenvolupar-se de manera generalitzada i sempre progressiva fins als anys vuitanta i noranta del segle passat. L’Eixample fou un espai en plena transformació al servei d’aquest estil durant més de cinquanta anys.

Es va convertir aviat en l’espai central de la nova  Barcelona