Després d’un primer avantprojecte (1855), Cerdà porta a les últimes  conseqüències la idea d’igualtat. No troba sentit en les actuacions urbanes destinades a perpetuar la simple juxtaposició sense barreja d’aristocràcia, alta burgesia i obrers. Totes les famílies, totes les illes, tots els barris, sectors i districtes tenen dret a uns nivells de qualitat similars. Les dimensions de les illes, l’alçada màxima i la profunditat edificable de les construccions, els espais oberts a l’interior de les illes, l’amplada mínima dels carrers i la distribució homogènia de parcs públics i equipaments, són instruments per posar a l’abast de tothom sense distincions, els avantatges d’una trama urbana planificada racionalment.

L’eixample, un cert gust per la racionalitat.

La generositat dels espais públics de l’Eixample i la qualitat del mobiliari urbà han generat una consciència respectuosa al llarg del temps : la ciutat com a bé col·lectiu.

El tancament pels quatre costats de les illes previstes com a obertes, la pèrdua com a espai verd del sòl dels patis interiors o la fluctuació desafortunada de l’alçada reguladora dels edificis, no ha privat a Barcelona de més de mil places, garantia de sol i llum a tots els habitatges de l’Eixample ni de disposar d’unes calçades, unes voreres i uns encreuaments poc habituals arreu del món, capaços de donar suport a parcel·les amb una àmplia varietat d’actuacions arquitectòniques

El tancament pels quatre costats de les illes previstes com a obertes, la pèrdua com a espai verd del sòl dels patis interiors o la fluctuació desafortunada de l’alçada reguladora dels edificis, no ha privat a Barcelona de més de mil places, garantia de sol i llum a tots els habitatges de l’Eixample ni de disposar d’unes calçades, unes voreres i uns encreuaments poc habituals arreu del món, capaços de donar suport a parcel·les amb una àmplia varietat d’actuacions arquitectòniques

La consolidació de l’eixample va dona a Barcelona el dret a competir amb Madrid. A la fi dels anys quaranta d’aquest segle, la resta d’Espanya considerava Barcelona com una ciutat europea moderna, enfront del caràcter  “pueblerino” de Madrid, situació que el regim franquista tingué cura de corregir.

Les Bases de Manresa, els intents de restabliment de la Generalitat, la Mancomunitat  o la presentació de greuges al rei Algons XIII són alguns exemples del paral·lelisme entre la consolidació de l’Eixample i la recuperació gradual de les institucions catalanes.

L’Eixample donà la capacitat de col·locar Barcelona en el mapa i competir arreu del món amb ciutats capital d’Estat. D’aquí l’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional del 1929 o els Jocs Olímpis d’Estiu del 1992. Aquests esdeveniments extraordinaris en competència amb ciutats de mota més potència demogràfica, econòmica i cultural, han estat possibles per l’estructura prèvia. Les xifres creixents d’exportació són les més elevades de la resta d’Espanya i la posició destacada en el rànquing de congressos i esdeveniments culturals  ha donat a Catalunya  un impuls per anar situant-se en el món.