Pere Falqués Urpí, arquitecte modernista espanyol va néixer a Sant Andreu de Palomar el 1850 i va morir el 1916 a Barcelona.
El 1873 va obtenir el títol d’arquitecte. El 1889 va aconseguir la plaça d’arquitecte municipal a Barcelona, fins el 1914.
Va portant a terme obres de remodelació a la Casa de la Ciutat el 1894.
Va ser president de l’associació d’arquitectes de Catalunya del 1899 al 1900.
Durant la seva obre d’arquitecte municipal va realitzar obres com el pla topogràfic de la ciutat, reformes en el gran Gran Teatre del Liceu, la Tenencia d’Alcadia als carrer Bruc/Aragó, també va treballar en la reorganització del parc de la Ciutadella, va dissenyar diverses faroles de ferro com les del Passeig Lluís Companys, de L’avinguda Gaudí i les més famoses, les del passeig de Gràcia amb els seus bancs-faroles de “trencadís”, mosaic de petites peces de ceràmica molt utilitzat en el modernisme català.
El 1982 va construir la torre de les aigües a Barcelona, monument històric que en un principi es va pensar que serviria per extreure aigua potable, però el projecte va resultar un fracàs. El 1911 va dissenyar l’ institut Juan Manuel Zafra.
A més d'un bon arquitecte, Pere Falqués i Urpí va revelar-se com el millor dissenyador de fanals. Després d'adornar el Saló de Sant Joan (passeig Lluís Companys) amb una vintena de fanals, va crear el model del passeig de Gràcia, del qual van ser plantades per sobre d'una trentena de còpies, el dia de Sant Esteve de 1906. El banc de trencadís ha perdut avui la funcionalitat que va tenir fins a la reforma dels anys 6o.
El 1909 Falqués va plantar cinc potens fanals al Cinc d'Oros (cruïlla passeig de gràcia amb la Diagonal), avui posats de nou a l'avinguda de Gaudí.
Cal destacar també el disseny d'una font, al centre de la Plaça de Sant Pere de Barcelona.
obres:
Torre mocosa
Torre de planta circular, d'obra vista, amb escala exterior (en els nivells del dipòsit) realitzada amb elements metàl·lics en mènsula; a sobre d'aquests recolzen revoltons-volta de rajola sobre els quals es construeixen els graons. A la part baixa (fins a arribar al nivell del dipòsit) l'escala se situa a l'interior de la torre i està feta de maons i barana metàl·lica. Destaca l'extraordinari treball del maó en els diferents nivells de la construcció. A la base hi ha adossada una caseta, també de maó vist.
La torre fou edificada per un particular el 1882, seguint el projecte de l'arquitecte Pere Falqués, per extreure i comercialitzar les aigües del riu Besòs que fou un fracàs per la manca de potabilitat. Acabà pertanyent a la desapareguda fàbrica metal·lúrgica dels germans Girona (Macosa), creada a finals segle XIX, i que la utilitzà per abastir-se d'aigua. La torre té quatre cossos, dels quals el dipòsit d'aigua és al tercer pis, envoltat per un balcó. És interessant la combinació del maó vist amb les finestres i els respiralls.
Torre de les aigües
Des del núm. 56 del carrer Roger de Lluria s’accedeix, a través d’un passadís al primer pati interior de la manzana per us de tot ciutadà. El jardí està coronat per la centenària Torre de les Aigües, construïda el 1867. El 1862 Josep Cerdà va demanar llicència per edificar una de les primeres cases en el nou districte de l’eixample. Tot hi ser una molt bona zona, l’ajuntament no tenia resolt l’abastiment d’aigua potable a totes les vivendes. Així el 14 d’octubre de 1862 Jaume Safont i Lluch, va concedir el terreny a la Societat de l’Eixample i Millora de Barcelona, aquests van encarregar a l’arquitecte Josep Oriol Mestres la construcció d’una torre lo suficientment gran per assegurar l’abastiment d’aigua potable a la zona. Tot hi que no es va complir el projecte inicial, el 30 de maig de 1867, l’alcalde Lluís Rodríguez Téllez va signar el permís per poder realitzar el dipòsit, tot hi considerar que no es podia assegurar el fluid en els edificis més alts si el punt més alt de la torre mesurava el mateix.
Hidroelèctrica de Cataluña (1897)
Monumento a Pitarra (1907)
Amb l'arribada de la democràcia, l'escola de formació professional va continuar funcionant amb el nom de "Escola Zafra" fins que a principis del 2000 va ser reconvertit en Institut d'Ensenyament Secundari Zafra i sotmès a una reestructuració integral de l'edifici i les instal·lacions.
En els anys finals del segle XIX es construeixen a Barcelona dues centrals elèctriques, una per la Companyia Barcelonesa d'Electricitat a l'avinguda del Paral.lel i l'altra a l'avinguda de Vilanova propietat de la Central Catalana d'Electricitat.
Aquesta última, aixecada entre 1896 i 1897 segons el projecte de Pere Falqués, constitueix una excel·lent mostra de l'arquitectura de ferro i maó i seguia l'esquema habitual a Barcelona, amb les oficines situades a la façana i els tallers en la part posterior.
En el seu interior allotjar cinc dinamos de corrent continu subministrades per Schuckert & Co, quatre de 530 kW i una de 300 kW. La potència total de les màquines de vapor era de 2.800 CV.
El 1919 es decideix traslladar la producció i la Central Vilanova es reconverteix en estació transformadora. Anys després, el 1977, es rehabilita l'edifici per acollir les oficines de Hidroelèctrica de Catalunya, conservant en el seu interior la grua pont i els quadres de comandament originals.
Bancs-Fanals del Passeig de Gracia en Barcelona i fanals
Els Bancs-Fanals es troben situats al llarg del Passeig de Gràcia de Barcelona.
Realitzats en l'any 1906, pel llavors arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí. Són una de les seves obres més conegudes, encara que de vegades han estat atribuïdes al també arquitecte modernista Antoni Gaudí.
Es tracta de trenta-dos bancs construïts amb el clàssic trencadís del modernisme català i subjectes a aquests bancs es troben els fanals, constituint una sola peça, els fanals són de ferro forjat amb el característic "coup de fouet", realitzades en el taller de fosa de Manuel Ballarín.
Monumento a Pitarra (1907)
A la plaça del Teatre de Barcelona s’hi torba el monument al dramaturg català Frederic Soler, anomenat "Pitarra", inaugurat el 1907, amb escultura d'Agustí Querol. Falqués el pedestal, molt abarrocat, conegut popularment com el "número dos" per la seva forma.
Biografia de Frederic Soler.
Fill d'un fuster. orfe es va traslladar a viure amb el seu oncle Carles Hubert, va deixar l'escola als catorze anys per fer-se càrrec de la rellotgeria després de la mort del seu oncle. Compaginava el treball de rellotger amb la seva afició pel teatre. Als quinze anys va debutar com a actor en una companyia d'aficionats. Per un casament, la va acabar el 1856. El seguirà Don Jaume el Conqueridor, escrita aquest mateix any, paròdia d'una obra en castellà d'Antoni Altadill. Va ser llavors quan va començar a utilitzar el pseudònim que el va fer famós, Serafí Pitarra. A la rebotiga de la rellotgeria van començar a realitzar-reunions informals de joves escriptors i artistes de l'època.. La primera obra de Pitarra estrenada en un escenari va ser L'esquella de la Torrat.
Institut J. M. Zafra (1911)
detalls del balcó
No totes les belleses modernistes de la ciutat es troben en elegants passejos o llargues avingudes. L'Escola d'Arts i Oficis "Juan Manuel de Zafra" és un bon exemple del patrimoni industrial de la ciutat.
Amagada al Carrer Rogent en ple barri del Clot, va ser edificada el 1911 sota direcció dels arquitectes municipals Pere Falques, i Antoni Falguera (Autor de la remodelació de l'Ajuntament en 1929) L'escola presenta una façana de maó a la vista, decorada amb bonics detalls ceràmics i elements de ferro forjat tan típics del modernisme. A destacar l'escut municipal que corona l'edifici així com el rètol de l'edifici, realitzats amb "Majolica" un tipus de ceràmica italiana amb brillantors metàl·lics.
En aquest edifici (que en el seu origen havia de funcionar com a asil d'indigents) es va situar el 1911 l'escola d'arts i oficis amb capacitat per a 700 alumnes i tenia com a objectiu la formació de futurs capatassos o directors d'indústries químiques, tèxtils o mecàniques.
Va funcionar com a tal amb lleugers retocs fins a l'any 1952, quan coincidint amb una reforma educativa nacional, es reconverteix a l'Escola de la nova Formació Professional. A més va ser batejada com a Escola Juan Manuel de Zafra.
Juan Manuel de Zafra l'home que encara segueix donant nom a l'edifici, va ser a principis del segle passat un destacat enginyer i inventor, especialitzat en la construcció i ús del formigó.
L'escola donava ensenyaments reconegudes pel Ministeri d'Educació que atorgaven el títol d'Oficial Industrial i accés a treballs d'fresador, torner o electricista.
Mercat de Sants (1913)
remodelació
El mercat de Sants es troba al districte de Sants Montjuïc, entre els carrers Sant Medir, Càceres, Sant Jordi i Dadiz i Velarde. La parada de metro més propera és Mercat Nou de la línia 1, sortida Antoni Capmany.
Els orígens del mercat de Sants estan en un mercat a l'aire lliure que era al carrer Sant Crist a la fi del segle XIX. En aquests terrenys, el 1892 es van iniciar les obres de construcció del mercat cobert, dissenyat per l'arquitecte Falqués i Urpí. Es va inaugurar el 1913.
Compañía de Aguas de Montcada (1915)
El 1891, l'ajuntament compra el solar per la falta d'aigua que hi havia a la ciutat. El projecte consistia a elevar l'aigua que venia de la mina antiga de Montcada, l’anomenada Reixagó, fins a la Trinitat Nova, allà potabilitzar-la i després elevar fins a un dipòsit (que no es va arribar a construir) i que per caiguda lliure donés aigua potable a la part alta de Barcelona. Va ser un procés amb molts litigis i fins 1905 no va començar a prendre forma.
Entre 1915 i 1917 l'arquitecte Pere Falqués Urpí construir la casa de màquines per a la primera elevació (coneguda com la Casa de les Aigües), la caseta de comportes, la casa de màquines per a la segona elevació, la casa per la instal·lació dels transformadors , La casa magatzem i taller, la caseta del guarda, una torre d'aigua per al servei del solar i un petit edifici per a la instal·lació meteorològica.
Actualment, de tot això només roman la caseta de comportes, el magatzem i la Casa de les Aigües, que l'ajuntament va cedir a la fundació Trinijove i que utilitza per a tallers ocupacionals. De l'antiga Casa de les Aigües només es conserva l'estructura. A partir de 1991 pateix un deteriorament important per l'abandonament i vandalisme de la zona.
Casa bonaventrua i Ferrer
La Casa Bonaventura Ferrer, situada al Passeig de Gràcia dalt de l'Avinguda Diagonal, va ser construït el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués i Urpi. És un edifici modernista de 5 plantes (planta baixa i quatre pisos), catalogat com a patrimoni de la ciutat en 1979. A ressaltar en el seu exterior, la façana de tres cossos verticals amb tribuna, l'escultura tallada en pedra i la rematada d'inspiració barroca.
